Publicat al Diari de Vilanova el 6 de juliol de 2007
FRANCESC PUIG ROVIRA
40 anys de l’Escola Ginesta
Encarar els problemes escolars va ser una de les preocupacions del meu pas per l'Ajuntament. L'única escola pública existent, l’actual Pompeu Fabra (llavors José Antonio), construïda des de 1936 i inaugurada el 1941, atenia un nombre d'alumnes superior a la seva capacitat.
Al nord de Vilanova hi havia a principis de la dècada de 1960 dos barris bastant definits. El primer era el del Tacó, nascut de manera anàrquica i incontrolada cap al 1949, com un barri de casetes autoconstruïdes, situat fora del nucli urbà. L’Ajuntament va actuar ben aviat perquè no s'expansionés i per posar un cert ordre en el traçat dels elementals carrers. Cap al 1960, hi vivien unes 200 famílies, que no gaudien de cap servei. El segon era el nucli Arquebisbe Armanyà, construït per l’Obra Sindical del Hogar, del franquisme, amb 350 habitatges, inaugurat el desembre de 1960. Tampoc no gaudien de cap servei. Encara que amb retard, l’escola va ser un dels primers. De les construccions escolars se n'encarregava la Delegació a Barcelona del Ministeri d'Educació. L’Ajuntament havia de cedir un terreny i promoure l’expedient.
No recordo quina era la procedència del terreny que es va cedir. Llavors es va desestimar l’adquisició del que era veí del cementiri, de dimensions més grans, tot considerant que el veïnatge era poc adequat per a una escola; uns anys més tard, va canviar el criteri. Cedit i acceptat el terreny, va començar la tramitació administrativa: encàrrec del projecte des del Ministeri, aprovació i supervisió, subhasta, adjudicació, execució de les obres, recepció de l’edifici, creació de l’escola, nomenament dels mestres, etc. Cada uns dels tràmits podia encallar‑se amb gran facilitat; en vaig fer un seguiment acurat per tal d'evitar‑ho, especialment en les últimes fases, sovint amb dificultats inesperades.
El curs 1964‑1965, és a dir dos anys abans, atesa la manca d’escoles i que aquesta encara no estava degudament encarrilada, es van habilitat provisionalment i amb rapidesa sis aules a la tercera planta de l’únic grup escolar existent, ja saturat d'alumnes, amb el propòsit de tancar‑les quan s'obrís el nou. El curs 1966‑1967 aquestes aules no es van clausurar; seguien essent necessàries. El problema escolar havia esdevingut més greu.
L’escola nova ‑la segona escola pública de Vilanova- pogué entrar en funcionament el curs 1966‑1967. Si ja havia tingut un retard en els passos inicials de l’expedient, molt fàcilment s'hauria pogut demorar l’acabament un o dos cursos, sense cap solució alternativa.
L’escola tenia sis classes o graus, tres de nois i tres de noies. Llavors als centres escolars se'ls donava noms de personatges locals o polítics. Vaig actuar subtilment perquè s'optés per un personatge local.
El primer proposat va ser Manuel de Cabanyes, però es va preferir reservar‑lo per a l’Institut de Batxillerat que ja s'estava construint, i es va optar pel de l'Arquebisbe Armanyà, el mateix que el grup d'habitatges sindicals. En alguns dels primers documents figura el nom de Barriada del Tacó, o Tacó‑Armanyà, amb el qual es va iniciar el tràmit de l’expedient.
Per començar les classes el curs 1966‑1967, calia tenir mestres i que l’edifici estigués moblat. Es va aconseguir que en el nomenament dels mestres no es produïssin retards. Tots els nomenats eren interins, amb una excepció, Carme Batlle, mestra vilanovina que exercia en una plaça amb propietat en una vila del Penedès; ella tenia interès en tornar a Vilanova, en el seu marit era professor a l’Escola Industrial. Vàrem aconseguir que des de la Inspecció d'ensenyament se li reconegués l'anomenat dret de consort com a mèrit preferent per al trasllat. Carme Batlle va ser la directora el primer curs.
Per al mobiliari, l’adjudicació del Ministeri no arribava a temps. Per suplir‑ho, l'Ajuntament va adquirir una partida de mobiliari nou i va recuperar i reparar mobles d'altres escoles que ja s’havien abandonat per vells. El subministrament procedent pel Ministeri es va demorar. El solar de l’Escola no estava tancat ni ben anivellat. Etc. l’escola estava prevista per a 40 alumnes per classe. El primer curs se'n van matricular 312, és a dir una mitjana de més de 50 per classe. L'activitat docent va començar en unes condicions precàries, però hauria estat pitjor que no hagués començat. Vaig seguir diàriament les vicissituds fins al gener de 1967 en què vaig cessar com a regidor.
El curs 1967‑1968 s'hi va traslladar un mestre veritablement vocacionat, que ja exercia des de feia alguns anys a Vilanova, Antonio Lacasa Pardinas; durant bastants anys va fer de director. Era un mestre dinàmic, d'un tracte espontani, exigent i eficaç. Hi va estar fins a la jubilació. De la seva actuació ja no en vaig ser testimoni personal.
Al cap d'uns anys, l’Escola es va ampliar i s'hi van fer millores internes. El solar va ser vallat i condicionat per a l’esbarjo dels alumnes. El curs 1972‑1973 es va inaugurar un edifici nou, molt més ben concebut que el primer, que va permetre duplicar la capacitat. Era regidor de Cultura Pasqual Ferrer Soler, que es va dedicar amb tenacitat a les escoles públiques. En el període de democràcia municipal es van fer millores notables en els serveis d'aquesta escola.
Han passat 40 anys. Els alumnes actuals són fills, o potser néts, dels que van estrenar l’escola. El nom ha canviat, d'acord amb el criteri dels temps nous; el de Ginesta, que porta des de l’any 2001 és un exponent d'aquest canvi. Els temps són diferents, tanmateix millors.
En celebrar els 40 anys de l’escola mereixen un record totes aquelles persones, en especial els mestres, que s'han esforçat en què el centre escolar hagi tingut l’evolució favorable que ha tingut, que cada any hagi estat millor que l’anterior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada